viernes, 24 de noviembre de 2017

Descanse en pau, el gran Jaume Ortí. Muchas noches "bonico"


Se'ns en ha anat el que alguns anomenaven "el president del poble". El que és segur es que va ser el President del doblet, el President de les lligues 2001-2002 i 2002-2004, la UEFA 2004 i la Supercopa d'Europa 2004. Des del 2001 fins 2004, guanyà tots estos títuls. I sempre prop a la gent, valencianista com ell soles. Ú dels nostres.

Els valencianistes mai t'oblidarem... ni al teu palmito... i menys a la teua "peluca roja". De la teua mà vixquerem els 3 anys de Benítez, que junt ambs els anteriors de Ranieri i Cúper, pot ser han sigut els més gloriosos de l'història del Valencia CF. Eres històric, eres vollgut, eres dels nostres. Allà on estigues, gràcies Jaume.


Quan encara no era tan conegut, ja pasejava pel vell Sarrià, el palmito que es va fer tan famós quan guanyarem la lliga 1970-1971 amb Di Stefano d'entrenador. Entonces les victòries valien 2 punts i guanyant erem campeons de lliga. Mentrestant, jugaven el Atlètic de Madrid contra el Barça. Nosatres perguerem contra l'espanyol 1-0, però una falta magistral que va enviar el gran Luís Aragonés a la esquadra, va fer empatar a 1 ixe partit i guanyar nosatros la lliga...


L'any 2002, ja com a President del Valencia CF, es va inventar el famós malnom de "Galácticos" referint-se al Real Madrid de Zidane, Beckam i companyia... que després es va saber molt de mal... pero nosatros, amb un tal Benítez en la banqueta i després del punt d'inflexió contra l'Espanyol (unatra vegà) esta volta en Montjuich, va fer que un partit que anavem perdent 2-0 i veiem a Benítez destituït, el remontarem 2-3 i començarem en hivern a fer un final de primera volta i una segona volta espectacular. Arrivarem a Saragossa amb lleugera ventatja sobre el Madrid. Era un partit molt important... i Angulo marcà el 0-1. Ortí sabia de la importancia d'ixe gol i baixà al césped a saludar a l'afició que havia anat a vore el partit i encara no els havien dixat ixir, per allò dels controls de seguretat. Algú li va tirar una peluca roja... i Jaume se la va ficar... ixa imatge es icònica.


Total, que després d'ixe partit, jugavem en casa contra l'espanyol (una vegà més) i perdent 0-1 amb Carboni expulsat, escoltem en Mestalla en la "radio" com el Madrid perdía 3-0 en camp de la Real Societat. Es va produïr algo màgic, molt difícil de descriure, que va crear una comunió grada-jugadors, que va tindre com a resultat una remontà amb dos gols de Baraja, que pasarà a l'història. Per a mí, el partit visgut en Mestalla, més emocionant de la meua vida. Baraja i Albelda han declarat el mateix.

Això va fer que guanyarem la lliga i dos temporades després el famós doblet. Benítez tornà a fer-nos campeons de lliga i damunt guanyarem la Copa de la UEFA... i després, ja de entrenador Ranieri en la seua segón etapa en València, guanyarem la Supercopa d'Europa, poc abans de que el propietari de mal record, Juan Bautista Soler, es auto-proclamara President del Valencia CF. Lo demés es història.


Només he vullgut contar, la situació dels 3 moments claus de la vida de Jaume. Pel mig, ja que abans de President ja estava uns anys en el Valencia amb distints càrrecs directius, varen ocorrer moltes coses. Pero una es indudable: la sencillesa de Jaume, la conexió amb l'aficionat, el carinyo que es va guanyar entre els valencianiste i que sentía el ferro com un valencianiste més, ens va conquerir.

Fores un President a nivell títuls molt important. Pero més important encara es que has sigut ú dels més, quan no, el més vullgut en Mestalla i entre tot el valencianisme.

Gràcies Jaume. Descansa en pau.

0 comentarios :

Publicar un comentario